use breakdance
be happy
Tot el que enterro té a veure amb el primer ofici que vaig tenir. Amb catorze anys, després d'acabar l'EGB, vaig entrar a treballar d'aprenent a Gràfiques Anoia S.A. Hi vaig estar 22 anys, primer al taller i després també a la redacció. M'agradaria que fos un homenatge als meus antics companys, perquè em van ensenyar moltíssim i tinc molt bon record d'aquells anys. Allò era una família. La majoria vam començar ja des d'un inici i vam estar junts fins que l'empresa va tancar.
El motiu de l'existència de Gràfiques Anoia, que estava al número 30 del carrer de la Creueta, era el Diari d'Igualada. Ens ocupava gairebé el 80% del temps. Era l'únic diari que hi havia; oferia una crònica de l'actualitat igualadina, sortia els dimecres i els dissabtes, i tenia un tiratge d'entre tres mil i quatre mil exemplars. I el que era inaudit era que molta gent se'l guardava. Tenia molts subscriptors.
Incloc diverses fotografies d'aquella etapa, com la de la inauguració de l'empresa, el novembre de 1975. En aquesta foto soc l’únic que no porta bata de treball. Sabeu per què? Perquè la bata més petita m'anava molt gran, semblava un frare!
Incloc també aquest regle, un cícero, l'aparell que permetia mesurar la grandària de les lletres dels titulars. El cícero és la unitat mètrica de les arts gràfiques. L'encarregat em podia dir, per exemple: “Antonio, aquest titular amb 48 Bodoni”, que era el cos i el tipus de lletra.
Entre moltes altres coses, Gràfiques Anoia va publicar “La campanya del lloro”, que també enterro. És una compilació de barbarismes versificats d'Ignasi Castelltort, que havia estat cronista de la ciutat d'Igualada. En el seu temps lliure feia de corrector del Diari d'Igualada.
En aquella època el gremi d'arts gràfiques a Igualada era potent. Hi havia tallers petits, però n'hi havia molts. Es feien caixes de cartró, talonaris de rebuts, cartells, pòsters, recordatoris, etcètera. De linotípies només en teníem nosaltres. Recordo que en una ocasió es va fer una vaga al sector per negociar el conveni general que va mobilitzar molta gent. El més curiós és que a nosaltres no només ens van deixar treballar sinó que ens van demanar que treballéssim perquè sortís al diari la notícia de la vaga.
Gràfiques Anoia va desaparèixer quan va entrar a Igualada el Regió7. En publicar-se diàriament, ens feia una competència enorme. Després d'un acord entre les direccions, el Regió7 va absorbir part dels treballadors i altres es van prejubilar. Jo vaig passar a la redacció que es va instal·lar aquí a Igualada. Se m'obria una nova finestra laboral: el món del Periodisme. Vaig estar-hi quatre anys com a redactor esportiu, després vaig anar a l'Ajuntament de Montbui, i finalment a l'Ajuntament d'Igualada on treballo encara, a l'Oficina d'Atenció al Ciutadà. Faig una feina molt diferent, però tot el que has après a la vida ho acabes aplicant. I totes aquelles persones que m'han ensenyat alguna cosa o altra no les oblidaré mai.
Oficina de Turisme:
Plaça de la Creu, 18
08700 Igualada
info@albergcalmaco.com
(+34) 93 516 40 16
