David

• 31 anys
• Objecte: Cinta de casset

Enterro aquesta cinta de casset que em va regalar una persona que va ser molt especial per a mi: la Núria Lligoña, una de les millors professores de l'ONCE que he tingut mai, per no dir la millor.

Quan jo era petit aquesta professora em va ajudar moltíssim. Perquè jo tenia algunes pors: al soroll dels aparells infantils de monedes, al tacte del menjar, a l’aigua... i ella sempre m'ajudava a superar-les. A la piscina, que em feia por perquè no sabia la fondària de l'aigua, un dia es va banyar amb mi i em va animar perquè nedés. I ara m'encanta moure'm per l'aigua. Ara no en vull sortir mai!

I em va aportar també molts valors. Em va fer adonar de la importància de la lectura. Sempre m'animava a llegir, i això que jo de petit era una mica rebel i no volia llegir mai. Em deia que havia de llegir perquè m'ho passaria molt bé, i em podria posar a la pell de molts personatges i aprendria molt. Sempre em deia: “David, abans d'anar a dormir intenta llegir una mica, i ja veuràs com somiaràs coses molt boniques”. Fins i tot em vaig inventar un joc, la màquina conta-contes. Era un armari de l’escola en què et posaves dins i podies viatjar a qualsevol conte i també al passat.

Ella venia un cop per setmana des de Barcelona a Igualada, a l'escola de l'Ateneu on jo anava a classe. I també ajudava els professors a entendre el sistema braille. La vaig tenir fins a cinquè de primària.

La Núria sempre va animar-me per a que continués endavant. M'agradava molt la seva veu i les coses que em deia, la manera com m'ho explicava. La forma com es dirigia a mi, i com em transmetia. Sobretot la manera de parlar-me, sabia que em donava molta confiança. Era molt tranquil·la i tenia molta paciència.

I vull que el món la recordi, perquè també era una persona molt solidària. Un cop a l'any anava a dur material en braille als nens del Sàhara. Va ser una campanya que es va fer des de l'ONCE però que va iniciar ella.

A la Núria la vida li va fer una molt mala passada, perquè un càncer se la va endur abans d'hora, amb cinquanta-tres anys. Va ser l'any 2010, quan jo en tenia quinze. Fins i tot quan ja estava molt malalta va voler anar un dia a la seu de l'ONCE per acomiadar-se de mi.

La cinta que enterro conté una història del Sebastià Sorribes que jo m'havia llegit en braille, i la Núria em va regalar aquesta cinta perquè pogués escoltar-lo també en format d'àudio-llibre. És “El viatge al país dels lacets”. Entenc que si s'enterra és justament per donar-li més valor. Per guardar-ho i que es mantingui en el temps.

Oficina de Turisme:
Plaça de la Creu, 18
08700 Igualada
info@albergcalmaco.com
(+34) 93 516 40 16