use breakdance
be happy
Aquest mocador està relacionat amb el cau, que és una part molt important de la meva vida. Es tracta d'un projecte d'educació en el lleure; ja fa deu o onze anys que hi vaig, però aquest és el primer que faig de monitora. Sempre portem un fulard. El primer que es porta és el taronja, els dos primers anys, i és aquest que enterro.
A Igualada hi ha dos caus. Són antics, tenen més de cinquanta anys... i òbviament han anat canviant. Abans tenien una connotació molt religiosa i hi havia la jerarquia de l'edat; ara el nostre cau és laic i, tot i que encara hi ha dinàmiques de poder, s'estan trencant moltíssim i treballem molt la pedagogia. Per a mi, els diferents colors de les camises, per exemple, té més un sentit de progrés personal.
Anar al cau et crea una forma singular de pensar, de poder fer les coses d'una manera diferent. Aprens a conviure amb altra gent, a buscar el consens... Però sobretot aprens a prioritzar les altres persones davant teu: sempre van primer els nens!
A vegades és dur, perquè suposa molta feina i els infants no sempre veuen tot l'esforç que hi ha. Pots estar moltes hores preparant una activitat i després no li fan ni cas. O quan una reunió s'allarga fins a les 3 de la matinada i l'endemà t'has de llevar a les 7 per anar de campaments... però quan estàs allà i un nen et diu “és la millor excursió que he fet mai!”, tot pren sentit i val molt la pena.
El cau també és un espai on els nens poden aprendre sobre temes que és més difícil que tractin a casa amb els pares, com la diversitat o l'assetjament escolar. Nosaltres escoltem molt el que ens diuen els petits. I tenen moltes preguntes, que potser no gosen fer als pares; sobre sexualitat, sobre identitat... Quan ens ho expliquen als monitors, intentem ajudar-los. A vegades el simple fet d'escoltar-los ja els va súper bé. També se'ls ensenya a pensar fora del que els diuen i a acceptar les opinions de tothom.
Durant l'estiu de fa dos anys, quan formava part del grup dels “rovers”, vam estar una setmana i mitja ajudant en una granja d'Itàlia. Entre les vuit noies que participàvem al projecte, vam decidir escriure una carta per quan deixéssim el cau. Cadascuna tenia la seva carta, i l'havíem de llegir el dia pleguéssim. La meva carta és aquesta que enterro. Des de llavors no l'he tornada a llegir i, si l'enterrem, ja no la llegiré. No recordo gaire què hi vaig escriure, però era sobre expectatives de futur, del que esperava d'aquesta etapa que em venia ara. La carta significa més aquell instant... que no pas el que pugui dir, perquè aquell moment d'escriure-la és més important que la carta en si.
Oficina de Turisme:
Plaça de la Creu, 18
08700 Igualada
info@albergcalmaco.com
(+34) 93 516 40 16
