use breakdance
be happy
M'agradaria poder ser un jugador professional de futbol, però sé que moltes vegades no s'hi arriba i encara és aviat per pensar-hi. Si tingués l'oportunitat, m'hi agafaria. I si no m'anés bé, voldria ser veterinari o alguna cosa per l'estil. Els estudis em van bé: de moment trec bones notes sense estudiar, suposo que és perquè escolto a classe.
De petit m'agradava el futbol, però llavors no sentia la mateixa passió. Va ser amb la final del Mundial de Futbol del 2022 entre l'Argentina i França quan tot va canviar. El meu germà, que sovint em convida a veure pel·lícules i m'ajuda sempre que em cal, volia veure el partit i em va animar a mirar-lo. I aquell dia vaig sentir moltes emocions. Jo mai havia estat de veure partits... i ara procuro mirar-los tots!
També hi jugo. L'àvia em va engrescar a apuntar-m'hi. Ara és el segon any que estic a l'Ateneu Igualadí. Als inicis em va semblar molt cruel: rebíem cada golejada, que mare meva! Perdíem de 8 i 9 gols. Volia canviar d'equip i tot! Em vaig acostumar a perdre partits i quan en guanyàvem algun fèiem una gran celebració: ens tiràvem tots per terra i ens abraçàvem com bojos. Ara m'han pujat a l'equip A i estic gaudint. Quan marco un gol sento uns moments d'eufòria absoluta!
En un treball sobre valors que havíem de fer a l'escola vaig parlar del racisme al futbol, centrant-me en el cas de Mario Balotelli, a qui tiraven plàtans i l'insultaven... Jo pel color de la pell no he tingut mai problemes. De fet, penso que el racisme als estadis s'ha de mirar diferent: algú que crida “negre” a algun jugador ho fa més aviat per ràbia, per ferir l’equip contrari d'alguna manera. Busquen qualsevol motiu per molestar-los. Costen molt de frenar, aquest tipus de discriminacions.
A l'estiu vaig a jugar a futbol al Xipreret. Allà he conegut molts nois; encara que siguin més grans, de seguida m'obren les portes. Em conviden a jugar, ens ho passem bé, i després dels partits m'ofereixen berenar. Hi vaig conèixer en Hamza, un noi gambià que havia arribat en pastera i que estava en un centre de menors, i ens vam fer molt amics. Ara ha marxat cap a Itàlia, però mantenim el contacte.
Aquesta pilota que enterro me la va regalar el meu oncle Miguel fa poc més d'un any. En un primer moment havia pensat embolicar-la amb una manta perquè, sempre que estic per casa, em poso la manta al damunt. Diu l'àvia que potser em ve de la cultura del meu pare, perquè a Guinea n'utilitzen sovint. No ho sé, m'hi sento còmode, em fa sentir seguretat, és com si fos una protecció, com una capa extra de pell. M'agrada portar-la estiu i hivern... Aniria tot el dia amb la manta al damunt! Moltes vegades també em poso sota. Semblo un cargol!
Oficina de Turisme:
Plaça de la Creu, 18
08700 Igualada
info@albergcalmaco.com
(+34) 93 516 40 16
