Salvador
- 55 anys
- Objectes: Boixeta, dos trossos de pell i una “carretilla”
Tot el que jo enterro aquí és tradició.
D'una banda dos trossos de pell de vaca, amb l'adobament vegetal, que és el que abans es feia més. Ara es continua fent, tot i que se'n fan també d'altres tipus. Soc ja la cinquena generació d'una família d'adobers; porto l'empresa familiar, de les poques que queden al sector. Quan vaig començar, aquí hi havia uns cinquanta adobers; ara ja només hi ha una vintena de fàbriques en actiu.
Els enterro per tradició, perquè hi ha moltes famílies d'Igualada que han viscut d'això. El gènere de punt també va ser una gran indústria, però els qui van posar fàbriques de gènere de punt eren famílies adoberes que van voler diversificar els seus productes.
També enterro una boixeta, una eina manual que havíem fet servir a les adoberies. Els meus pares i avis i rebesavis... i jo encara l'havia fet servir, també. Servia per estirar les pells, que després es deixaven assecar perquè quedessin planes. Du una fulla feta de coure perquè, si es feia amb ferro, quan tocava els tanins vegetals donava tinta negra i quedava tot tacat. Actualment hi ha una màquina que ja fa aquesta feina d'una manera ben simple, amb una mena de corró que no talla. Ara estem a l'època de l'electrònica en la maquinària i dels subproductes, de reaprofitar-ho tot al màxim, com el col·lagen que s'extreu dels trossos de pell que no es fan servir.
L'altra cosa que sempre ens ha unit a la família són els aspectes culturals de la ciutat d'Igualada, per la qual cosa enterro també una de les típiques “carretilles” que fem servir els diables als espectacles de foc. Des de fa ja 22 o 23 anys formo part dels diables de Santa Caterina, el grup Mal Llamp. Vaig entendre que una manera de col·laborar amb la ciutat era entrant en aquest tipus de grups de cultura popular.
També vaig portar durant molt temps en Tonet el blanquer, el gegant que representa el Gremi igualadí d'Adobers, amb set o vuit amics més. L'havia fet el gremi i quan el van tenir a punt van dir: “Òndia, ara necessitem algú que el porti!”. Llavors el president i els secretaris eren gent de 60 i de 70 anys... i el Tonet pesa uns 50 quilos, per això van dir “Nosaltres no l'agafarem, eh!”.
Pel quinzè aniversari ja ho vaig deixar. Algun dia m'havia quedat mig pinçat, i vaig pensar que si algun cop m'agafava fent ballar el gegant, malament rai! Ja hi havia dos o tres jovenets més que entraven, i vaig creure que era el moment. Si tens nanos joves que volen fer-ho, que ho facin. I si volen canviar coses, que les canviïn, perquè si no els deixes fer, acabaran marxant i no hi haurà relleu. Una de les gràcies és no perpetuar-te.
